dimarts 29 de maig de 2012
dilluns 28 de maig de 2012
dimarts 22 de maig de 2012
EMFST
Obligat a canviar
Canvio de nou la piràmide de prioritats.
Canvio les preferències.
Canvio els desitjos.
Canvio els somnis.
Canvio de nou el funcionament dels òrgans del meu cos.
Canvio el rumb.
Canvio la força i el impuls.
Canvio els filtres de refredament.
Canvio el pas a pas.
Canvio, ho faig presoner i amago la clau.
Tanco els ulls, apago maquina i torno a caminar. Com em fot.
Canvio de nou la piràmide de prioritats.
Canvio les preferències.
Canvio els desitjos.
Canvio els somnis.
Canvio de nou el funcionament dels òrgans del meu cos.
Canvio el rumb.
Canvio la força i el impuls.
Canvio els filtres de refredament.
Canvio el pas a pas.
Canvio, ho faig presoner i amago la clau.
Tanco els ulls, apago maquina i torno a caminar. Com em fot.
dimarts 8 de maig de 2012
BANDARRA
A l’any 1930 desprès del crack del 1929 Keynes ja parlava de polítiques fiscals. La política fiscal és com el govern juga amb els ingressos que recapta via impostos i la despesa publica que realitza.
Normalment poden trobar-se tres possibilitats :
La política fiscal equilibrada que vol dir que la despesa és igual als ingressos, que és com si portes al sortir de casa vint euros a la butxaca i al tornar te’ls has gastat tots en menjar i beure, que està satisfeta la panxa, però en un parell d’ hores tornaràs a tenir gana.
La política fiscal expansiva que vol dir que la despesa és més gran que els ingressos. El govern s’endeuta per damunt de lo que pot ja que creu que és una inversió a llarg termini. Jo ho veig com els esforços que fan moltes famílies deixant de realitzar moltes coses per poder , per exemple, pagar els estudis d’un fill. Si el fill és un bandarra s’haurà endeutat i mai recuperaran l’esforç realitzat, en canvi si és estudiós aprofitarà l’oportunitat i repercutirà en una millora de tota la família.
I per últim, una política fiscal de contracció que vol dir que la despesa és més petita que els ingressos se associa generalment amb la paraula superàvit. Ho entenc com que en èpoques de vaques grasses estalviem per poder donar l’entrada futura per poder comprar un cotxe, un pis, fe un viatge....
Queda clar que actualment s’està aplicant la política fiscal contractiva, gastar menys que els ingressos que s’obtenen, ja que es necessiten excedents de diners per pagar la política fiscal expansiva dels anys anteriors, ja que es veu que el bandarra va decidir no aprofitar els estudis.
Normalment poden trobar-se tres possibilitats :
La política fiscal equilibrada que vol dir que la despesa és igual als ingressos, que és com si portes al sortir de casa vint euros a la butxaca i al tornar te’ls has gastat tots en menjar i beure, que està satisfeta la panxa, però en un parell d’ hores tornaràs a tenir gana.
La política fiscal expansiva que vol dir que la despesa és més gran que els ingressos. El govern s’endeuta per damunt de lo que pot ja que creu que és una inversió a llarg termini. Jo ho veig com els esforços que fan moltes famílies deixant de realitzar moltes coses per poder , per exemple, pagar els estudis d’un fill. Si el fill és un bandarra s’haurà endeutat i mai recuperaran l’esforç realitzat, en canvi si és estudiós aprofitarà l’oportunitat i repercutirà en una millora de tota la família.
I per últim, una política fiscal de contracció que vol dir que la despesa és més petita que els ingressos se associa generalment amb la paraula superàvit. Ho entenc com que en èpoques de vaques grasses estalviem per poder donar l’entrada futura per poder comprar un cotxe, un pis, fe un viatge....
Queda clar que actualment s’està aplicant la política fiscal contractiva, gastar menys que els ingressos que s’obtenen, ja que es necessiten excedents de diners per pagar la política fiscal expansiva dels anys anteriors, ja que es veu que el bandarra va decidir no aprofitar els estudis.
dimarts 10 d’abril de 2012
dijous 5 d’abril de 2012
dilluns 12 de març de 2012
POBRESA
Càritas va presentar un informe sobre la pobresa a Espanya. Tinc la sensació de que aquest tipus de noticies no interessen potenciar-les ni pels mitjans de comunicació ni per les administracions. Tothom sap que una de cada cinc famílies a Espanya són pobres?. L’atur a fet i està fent molt de mal, a uns cinc milions de persones se’ls està complicant molt el dia a dia, se’ls està fent plorar, s’està fent patir i tornant enginyers a milers de famílies que cada dia lluiten per viure i sobreviure. Els serveis socials de les administracions no donen abast, i sort que les ONG, l’església i molts particulars arriben on no arriba l’estat.
Per altre part, també tinc la sensació de que hi ha gent que la seva riquesa augmenta en època de crisi. Forbes va treure la nova llista de multimilionaris i cada vegada hi ha més espanyols en els primers llocs. Sembla com si entre la riquesa i la pobresa cada vegada hi hagin més quilometres de distancia, com si s’estiguessin fent tres grups socials dels quals dos juguen en equip i com poden i un tercer juga com vol i amb les cartes marcades amb els altres dos. Els dos primers són les classes socials mitges i baixes i el tercer són les classes socials altes. I lo que queda clar és que treien algunes exempcions la solidaritat i l’ajuda augmenta com més a prop es troben els segments socials.
Més que una crisi econòmica penso que realment es tracta d’una de crisi d’interessos creats i de la qual no es veu la sortida per que hi han molts poders fàctics que ja els hi va be aquesta situació. Ara les grans empreses poden contractar i fer treballar a sous més baixos, exigir i justificar acomiadaments per mantenir les mateixes rendibilitats. Ara és el moment de qui té diners generar més diners, és el moment de que l’ interès econòmic està per damunt de l’ajuda social i de l’estabilitat del estat de benestar. Ara és el moment que l’egoisme del diner, l’egoisme del poder té molta més força que el patiment de les famílies. No se, si és que s’han perdut els valors ètics fonamentals o que els diners enceguen i congelen els cors de la gent , però m’avergonyeixo de que pugui existir gent que podent fer no fan i permeten que milers de persones i famílies pateixen de la manera que ho fan, mentrestant ells s’enriqueixen aprofitant el moment.
Per altre part, també tinc la sensació de que hi ha gent que la seva riquesa augmenta en època de crisi. Forbes va treure la nova llista de multimilionaris i cada vegada hi ha més espanyols en els primers llocs. Sembla com si entre la riquesa i la pobresa cada vegada hi hagin més quilometres de distancia, com si s’estiguessin fent tres grups socials dels quals dos juguen en equip i com poden i un tercer juga com vol i amb les cartes marcades amb els altres dos. Els dos primers són les classes socials mitges i baixes i el tercer són les classes socials altes. I lo que queda clar és que treien algunes exempcions la solidaritat i l’ajuda augmenta com més a prop es troben els segments socials.
Més que una crisi econòmica penso que realment es tracta d’una de crisi d’interessos creats i de la qual no es veu la sortida per que hi han molts poders fàctics que ja els hi va be aquesta situació. Ara les grans empreses poden contractar i fer treballar a sous més baixos, exigir i justificar acomiadaments per mantenir les mateixes rendibilitats. Ara és el moment de qui té diners generar més diners, és el moment de que l’ interès econòmic està per damunt de l’ajuda social i de l’estabilitat del estat de benestar. Ara és el moment que l’egoisme del diner, l’egoisme del poder té molta més força que el patiment de les famílies. No se, si és que s’han perdut els valors ètics fonamentals o que els diners enceguen i congelen els cors de la gent , però m’avergonyeixo de que pugui existir gent que podent fer no fan i permeten que milers de persones i famílies pateixen de la manera que ho fan, mentrestant ells s’enriqueixen aprofitant el moment.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)